Article publicat a el Francolí l'Octubre del 2019

El passat 22 d’Octubre l’Espluga va ser afectada per una riuada descomunal, de proporcions quasi bíbliques.

A molts espluguins ens venia a la memòria el gran aiguat del 1994, que els tècnics del moment van predir tindria un període de retorn de cinc-cents anys, però que queda empetitit comparat amb la catàstrofe del mes passat en quasi bé qualsevol paràmetre (almenys a la conca alta del Francolí): cost en vides, danys materials, arbres arrencats, alçada de l’aigua...

Reveladorament però, la quantitat de pluja acumulada en l’episodi d’enguany era molt inferior a la de fa 25 anys. Ho va explicar en Tomàs Molina al col·loqui celebrat al Museu en el marc de la Riuada Solidària, les precipitacions molt intenses van superar la línia que formen les Muntanyes de Prades i el Montsant, i la llevantada va picar de ple a la Serra de la Llena i les Garrigues, en una excepcional successió de fronts freds, molt actius que abocaren pluges de més de 40 l/m2 per hora durant més de tres hores. El barranc de Viern entre Vilanova de Prades i Vallclara es desborda, la serra de la Llena és una paret curta, però molt vertical i l’aigua baixa a molta velocitat emportant-se gran quantitat d’arbres i canyes que van produint  taps, ja sigui enredant-se amb la vegetació que ocupa una llera estreta o en els ponts que va trobant al riu Milans. Aigües avall, amb un cabal creixent i obstacles cada cop més grossos, la successió i intensitat de les llengües d’aigua creix progressivament: el riu mostra tot el seu potencial destructiu, és fa fàcil entendre com ha esculpit tot el nostre paisatge al llarg dels mil·lennis. Però queda el plor i el dol per les pèrdues.

El resultat és un ‘rentat’ total del curs del Milans i el Francolí. El bosc de ribera ha desaparegut en un 98%, els còdols i graves han passat a dominar la llera, fins i tot en alguns llocs ha quedat roca viva. Les tasques de neteja i restauració d’infraestructures es perllongaran durant mesos i requeriran inversions milionàries, sent la reconnexió de les clavegueres dels pobles a la depuradora la intervenció més urgent per motius de salut pública.

Només és el principi.

El desastre que hem viscut ha tingut un enorme impacte social que crec que va molt més enllà de la meravellosa capacitat solidària de l’Espluga, em refereixo a l’empoderament de la comunitat, doncs no em sembla que els veïns del Francolí i Milans estiguin disposats, en endavant, a restar al marge de la gestió del riu desprès del clamorós fracàs d’anys d’exclusiva gestió per part d’una Agència Catalana de l’Aigua a esquenes del territori.

En aquests moments tenim una finestra d’oportunitat d’un parell d’anys per a decidir com volem el nostre riu. En aquest espai de temps hem d’articular l’execució de mesures preventives que ens ajudin a reduir l’impacte de futurs aiguats. Hem entendre que els temps han canviat tan meteorològicament com socialment. Meteorològicament, perquè el canvi climàtic augmenta la intensitat i freqüència de riuades catastròfiques, alternades amb sequeres llargues. I socialment, perquè l’actual tendència a l’abandonament de l’agricultura i els avenços tecnològics no afavoreixen el manteniment de les lleres. Davant d’aquest repte cal mesurar bé les virtuts i oportunitats que ofereix cada opció contrastant-ne els riscos

Models extrems.

En un extrem de l’arc d’opcions tenim l’estratègia d’intervenció mínima, deixant que la vegetació creixi lliurement en una llera estreta. En gran part de la nostra riba, aquest model ha estat en vigor en els darrers anys amb nefastos resultats. Segurament no es va valorar prou el risc que comportava que els nostres boscos de ribera eren joves i amb alta densitat d’arbres, on la poca distància entre els troncs va facilitar que es formessin grans taps. Imagineu la diferència si el bosc hagués estat madur amb arbres distanciats uns 25 metres entre ells. Però, l’opció de tenir boscos de ribera madurs no és al nostre abast durant unes generacions.

A l’altre extrem hi hauria l’opció de mantenir les lleres lliures de vegetació a través de la utilització sostinguda d’excavadores i altra maquinària pesada. Aquesta opció quedaria descartada per l’augment del risc d’esllavissades i greus taps durant els aiguats, a més de problemes d’erosió i pèrdua de sòl. A mitjà termini, aquesta estratègia tindria un enorme impacte econòmic, paisatgístic i ambiental, que fàcilment conduiria  a l’abandonament i una situació posterior molt complicada.

Cal buscar doncs una estratègia que ens permeti mantenir-nos en un difícil equilibri, una opció que puguem sostenir durant molts anys i adaptar a les noves situacions que de ben segur vindran. Un model que suposi un consens entre diverses generacions.

Una idea pel Francolí i el Milans

Hi ha força consens que cal deixar espai al riu, permetre que el curs del riu fluctuï la seva posició... al cap i a la fi, el riu es mourà tan si volem com si no. Exceptuant zones afectades per taps molt alts, la línia de destrucció d’aquest aiguat ens dóna una idea aproximada de l’espai mínim que li cal al riu. Aquest és segurament l’element de més impacte però alhora més complex, doncs afecta una gran quantitat de propietaris, que són precisament els primers afectats pels aiguats. A més hi ha reticències lògiques degudes a motius jurídics i administratius, per exemple moltes escriptures marquen el curs del riu com a límit de propietat. Trobar una solució pràctica que compti amb el suport dels afectats és indispensable.

Seguidament, cal un pla per a gestionar aquest gran passadís. L’experiència ens diu que cal controlar-ne la vegetació: s’hauria d’eradicar activament la canya (Arundo donax, mal anomenada canya americana, una espècie invasiva originària de l’Est i Sud d’Àsia) i permetre la formació controlada de bosquines de ribera a la plana adjacent a la llera, sempre evitant que el bosc superi el curs del riu per a prevenir taps. A més, aquests boscos de ribera haurien de ser aclarits sistemàticament per a reduir-ne la densitat d’arbres i afavorir-ne la maduració. Per al control de la vegetació es podria obrir aquest llarg corredor fluvial a l’ús com a pastures, si cal donant facilitats, això permetria reduir costos i minimitzar la necessitat d’intervencions més cares i contundents. Es tracta que el curs del riu sigui divers amb alternança de bosquines i prats.

Caldrà empoderar-nos com a comunitat, perquè sigui la gent amb ajuda de tècnics la que decideixi quin model de gestió del riu es proposa, quin equilibri entre risc i despesa implica, i quines conseqüències hi ha sobre el paisatge i el medi. No cal ni dir, que aquest procés només serà exitós amb una acció coordinada al llarg de tots els pobles del riu, dels seu veïns i dels organismes oficials.